Agraïments

Aquest còmic està inspirat en les sortides de muntanya del grup Marmotes i ha estat possible gràcies a la seva col·laboració en idees, imatges, figurants, comentaris i entusiasme. Per tant els Marmotes en són una mena de coautor, o l'autor de la història principal, de fet, i jo m'he limitat a fer-ne una interpretació personal.

El meu més sincer agraïment als meus amics Joan Sanz, Enric Soler i Jaume Sales, que són els que més directament hi estan involucrats, però també a tota la resta de companys i companyes de muntanya amb els quals compartim tants somnis de cims, llacs i estels. La seva companyia és per a mi un privilegi i un motiu d'orgull, i aquest còmic en certa manera intenta ser un tribut als grans moments que hem viscut i vivim junts. Sense ells segurament jo no hauria tornat a dibuixar. Els hi estic infinitament agraït.

Naturalment la coautoria s'hauria d'estendre també a moltes altres persones que fan possible que pugueu estar llegint això, com ara la comunitat de desenvolupadors de les eines lliures de disseny que vaig fer servir inicialment (especialment Gimp i Blender), però també a la pròpia existència de la tecnologia digital, d'internet, dels blocs, de les xarxes socials, i de retruc als milions d'usuaris que les usen i sense els quals a hores d'ara no tindríem cap d'aquestes plataformes, i així podríem seguir sense parar... Ah! I m'oblidava del Miquel Rof, que ha sabut mantenir viva la meva fe en el còmic durant tants anys i amb qui hem creat plegats un munt d'històries impossibles que mai han vist la llum, però que d'alguna manera han preparat el terreny per a les coses que expliquem ara.

I com passa sempre, la coautoria comença en l'entorn domèstic més immediat, quan obres l'aixeta cada matí i surt aigua, o prems l'interruptor de l'ordinador i s'engega (i les coses que vas fer continuen al disc dur o al servidor, encara!), o simplement quan la teva família entén que de tant en tant deixis de dormir per poder dibuixar una mica o que surtis a la matinada a fer cims i alimentar l'ànima amb sol, immensitats i mal de peus. Gràcies a la Rosa pel seu suport i a les meves filles Laia i Queralt, que espero que algun dia llegeixin això i puguin entendre millor què feia el seu pare quan es quedava a les nits treballant o quan marxava de casa el dissabte a la matinada carregat amb les botes i la motxilla.